Surmenagée

Si no ho veus, no ho creus. 
De fet, encara no ho crec. 


Fa anys, diria que gairebé tota la vida que rendeixo tan com puc. Des de l'escola, en què els meus pares no em deixaven afluixar, l'institut, on vaig donar el millor de mi, la carrera, on tan sols vaig repetir una assignatura i va ser una lluita constant contra el rellotge, les entregues i la necessitat del cos. 
Només recordo mig any de pau, de baixar el ritme: l'erasmus. En tornar, i just abans, no era qüestió de perdre el temps: horari quadriculat per treballar, guanyar els primers diners i les primeres experiències laborals, i al mateix temps estudiar amb èxit. 
Tot s'ha fet. 
Aquelles feines de durant la carrera ja em van ensenyar que la vida és treballar sempre per quinze dies a l'estiu (això quan tens sort). 


Lluitar contra el temps per una entrega cansa, esgota, però generes una espècie de droga interior que hi troba plaer, i en el fons, en el treball, en les hores i en l'obtenció del resultat, hi ha una gran dosi de satisfacció, de substància dopant autoproduïda. 


Amb tot això aconsegueixes ser un molt bon professional. N'aprens ràpid. Les experiències se succeeixen i s'acumulen, i sobretot quan les compares, veus que vas per davant de molts. 


I sumes feines, cada cop més difícils, que donen molta satisfacció. 


Ve la crisi, en necessites més. Veus com tot es desmunta, però encara en tens perquè precisament has aprés a fer allò que altres no saben fer. I alguna cosa vetlla per tu i t'envia encàrrecs perquè sobrevisquis. 


I tot això.... de cop, un dia... no saps per què... per què avui i no ahir. Perquè avui i no demà... petes. Comença un mal de panxa, continua amb un mal de cap, amb el mal a l'esquena, al coll, al maluc, al genoll, al braç. No deixaràs la feina a mig fer. Has de començar a dir que no estàs bé. Quina vergonya! això és de dèbils. 


Els qui et coneixen et diuen que has petat. Potser. Però no t'ho creus. Com és possible??? Amb els mil motius que has tingut per petar al llarg de la teua vida i els has passat com una campiona. I potser sí que has petat. 
Perquè el mal de cap no se'n va. Ni la resta de dolors. I ara ja hi ve l'ansietat, i la depressió.I el despertar-se a mitja nit pensant en la feina que tota aquesta porqueria no et deixa fer, i que s'ha acumulat. 


Em llevo per fer-la. Total, no puc dormir. I em ve al cap una paraula: surmenagée. L'escric al facebook.
Dubto per qüestió d'accents i la busco al google. I quan llegeixo (per curiositat) la descripció, perquè jo volia dir que no donava l'abast, veig que hi han relacionat tot un quadre, que és el meu. De dintre meu ha sortit la paraula exacta que defineix exactament el que tinc. Tots els símptomes que s'hi relacionen són els meus. 


He jugat amb foc i no ho sabia. 


He jugat amb foc i veig que m'he cremat.